" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

** Pique Longue, 140m, 6a, la Granota, Montserrat

dilluns, 7 de gener del 2013


Hi ha vies que sense tenir res particularment digne de menció resulten delicioses per passar un matí en bona companyia sense més maldecap que gaudir de la conversa i d'un còdol menut treballat per les obagues. Podríem dir que avui ha estat l'atzar el que ens ha dut fins aquí ja que de resultes de tenir varies vies en ment hem passat a no tenir-ne cap, unes inoportunes tisores de podar han deixat fora de joc d'adalid de la juguesca i un parell de projectes passen directament al sarró dels pendents. 


Val a dir que aquest cop no tenim l'ànsia d'altres vegades, les escalades a Alacant les han temperades i en canvi s'incrementen les ganes de compartir peripècies amb l'Esther i en Jaume. Així que ja ens bé repetir aquesta via i veure si n'ha canviat la percepció després dels tres anys que fa que la vam tastar, curiosament per aquestes mateixes dates. 

  

De fet l'únic que no la coneix és en Jaume, novell en aquestes dèries i a qui l'Esther està fermament decidida a encomanar-li el seu entusiasme en tan noble causa. D'aquí la tria, una via generosament equipada i amb el punt just de dificultat per anar avesant el paladar a aquesta roca peculiar mentre comença a fer incursions al cap de la corda. 



En Josep i jo ens convertim en còmplices i improvisem fotos, consells i riures a la par que anem fent metres. Una primera tirada de placa de generoses bústies i roca gastada pel pas de l'aigua i la gent ens deixa sense avisar enmig del camí. No ens agafa de nou, sabem que només cal creuar-lo i de nou som enfilats en una nou pany encara més bonic que l'anterior.



Presa petita i cantelluda, equilibri i una confusió de línies que s'entrecreuen en aquest pedestal prou ampli per allotjar-les a totes, però encara esvelt per lluir airós.



Una tercera tirada ben llarga ens deixa sota el caparró de la bestiola, tot i que des d'on som plantats costa discernir les formes de la paret, més aviat la sensació és la d'estar en un harmoniós balcó des d'on gaudir de les millors perspectives dels voltants del Monestir amb l'encant afegit de deixar ben avall l'enrenou de la gent. 


De nou una feixa interromp la verticalitat de l'escalada, però el vertigen és fàcil de recuperar, només cal afanar-se en un mur breu i intens abans d'encimbellar-nos al darrer mastil, ara sí, suspès entre els dos vessants amb tot el que això comporta, aire i alegria! 



I com que d'aquí es baixa rapelant retornem a la comoditat de la feixa a l'espera dels companys que avui de presa no en tenim gens ni mica i només quan han acabat de degustar tot el que aquests cantells donen de sí donem la jornada per ben aprofitada i avall que fa baixada. 


En no res som a peu pla i triguem menys encara a retrobar la fresa de turistes, curiosos i devots que ja són part del paisatge habitual a l'igual que nosaltres, escaladors que retornem del nostre pelegrinatge a la vertical d'alguna d'aquestes agulles. 


Curiosa jornada la d'avui, l'escalada ha estat fluida, relaxada i en certa manera còmoda, però de tant en tant ja està bé deixar el compromís de banda i centrar-se en el plaer d'una via senzilla, però prou ben arranjada perquè no faci mandra repetir-la. El més important és que en Jaume comença a mirar-se aquestes pedres amb uns altres ulls. Ara que sent realistes, veient això qui no s'enamora de la més màgica de les muntanyes!