**** Lara, 150m, V+/Ae, Paret de l'Extrem, Montroig

diumenge, 23 de desembre del 2012

Per mi escalar es quelcom mes que superar dificultats verticals, per mi escalar es sobre tot un exercici de seducció molt subtil. Alguns cops baixo d'alguna paret i em noto buit, sols ha sigut gimnastica sobre la roca. Reconec que sovint aquest plus de satisfacció m'ho aporta l'entorn natural del que necessito sentir-me part d'ell, gaudir dels colors canviants dels boscos, de les boires baixes a les fondalades, de les mil textures que ens regala la roca, del vol majestuós i desafiant dels rapinyaires o d'una simple i màgica posta de sol. Quan una paret te gairebé una hora d'aproximació, molts ja arronsen el nas i si encara es mes llarga segurament mai la faran realitat i crec que es una gran errada. Caminar molt o poc a una paret es tambe part de l'escalada, de gaudir obrint tots els nostres sentits, les vistes, el fred, el vent, els neguits, dominar l'incertesa i les pors.... L'escalada comença quan donem el primer pas i acaba quan fem l'ultim i just per aixo em sorprèn tant que parets com la de L'Extrem poca gent s'apropa, perque diuen que esta lluny i que la "ratio" aproximació/metres escalats no els hi surt. Quina pena limitar l'escalada tant sols a quan estem encordats. 

Avui anem en busca de la clàssica assequible de la paret, la Lara, pero tenim gens clar si sera una passejada, ho confirmem nomes arribar a peu de via, un buril castigat per arrencar del terra en Ae i despres un pont de roca amb baga de color indefinit des de fa llarg temps (seria convenient canviar-ho). Cal tenir la sang freda i no mirar uns metres a la nostre dreta per on va "La serp de dos caps" una generosa parabolada prou temptadora.

Quan s'acaba el ball sobre els pedals, toca escalar i de valent a pesar del seu enganyos grau "facil", una aresta vertical de franges ratllades per gaudint escalant i tambe passar una mica de por veient els alejes, els burils i la dificultat de millorar-los. Aquest llarg en teoria es el mes facil de la via i he arribat a la reunio exprimit mentalment, aixo olora a retirada....

Per sort Laura va amb la motivació pels nuvols i diu que encara estem a temps de una retirada i segueix endavant ara a traves d'una estètica i facil travessa on podem copsar en tota la seva dimensió aquesta paret.

Aprofita l'eufòria per seguir amunt, ara l'escalada es torna mes exigent, pero l'equipament i la roca va millorant a mida que agafem alçada, passatges on cal finor escalant, traça equipant i que sense adonar-nos s'ens fara curt aquest llarg.

A la quarta tirada esta la clau, tot i el generos equipament que veiem abans d'enfrontar-nos a ell, es enganyos. Tants claus i burils serveixen per rebaixar a A0 les plaques llisses i tambe per fer un bon "macrame" de cordes si ho xapem tot i mes amunt segurament ens maleirem els ossos de haver-ho fet. Un cop encarem pel bellmig d'un petit espero, cal ficar "jeta", bon fer i no mirar avall. Un tram obligat que segurament frega el sise grau. Fins el darrer metre no val abaixar la guardia.

Darrer llarg exigent en lliure i prou factible amb pedals, tot i que tocara estirar-se be per caçar les assegurances  ens deixa a l'altiplà que culmina aquesta paret i d'aquí en no res al refugi del Buho, on ja podem desfer les passes del mati.

Tornem amb un gran regust de boca, via clàssica en la seva màxima  expresio, amb un recorregut molt ben trobat, equipament d'època en bon estat i trams on ens caldra escalar amb decisió. Si no sucumbim a la temptació de fer mitja volta als primers metres gaudirem d'una molt bona ruta.