" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** STAE, 300m, 6a+/A1, Paret de Santa Cecilia, Montserrat

dissabte, 22 de setembre del 2012


Nova via a parets nord, l'STAE a la paret de Santa Cecilia, fins no fa gaire era d'aquelles mig d'oferta que gracies al seu re-equipament ens permetia ser agosarats. L'estiu passat ens arriben informacions contradictòries que ha estat rebentada, alguns diuen que a algun lloc puntual, d'altres que ha quedat força expo, com no traiem l'aigua clara optem per la prudència  Portar a algun amic "fort" ens fa treure pit i ens atansem a treure les nostres propies conclusions. L'imatge a primera hora del mati amb la silueta d'Ecos, Frares o Agulles retallant l'horitzó i amb un nuvol que juga a fet i amagar, li dona un cert misticisme, del que va sobrat aquesta santa muntanya. Aquestes reflexions interiors cada dos per tres es veuen tallades en sec pel desagradable soroll que fan les motos que han escollit com a pista de proves la regirada carretera que tenim als peus. Cap autoritat competent pensa posar fre a tanta escandalera (i perill)?


El començament de la via ens desperta de cop, una fissura generosa, pero amb un exigent desplom, que Mr "M" es treu sense despentinar-se (com tot el que es trobara d'aqui fins el final). Ja veiem  la tònica del que anirem veient d'ara a endavant, esparrecs de parabolt matxacats a dojo, sobre tot al costat de les fissures i en contrast, alla on hi ha un espit antic al seu costat han respectat la xapa nova (i la vella).


El segon llarg, es tant preciós com exigent, Laura fa estona que s'ho ha demanat per ella, pero a la que porta pocs metres, ja no te tant clar si ha estat una bona idea. Llarg i mantingut diedre, totalment des-equipat a excepció d'un tac que trobem un cop les dificultats es suavitzen, escalada per placa montserratina i autoprotecció al dente a la fissura veina, contra mes Camalots de mides grans duem, mes tranquils escalarem



Tercer llarg de dificultat baixa i pulsacions altes, sobre roca a controlar i gairebé impossible de protegir, aqui encara li haurem de pagar alguna birra al "justiciero" per haver deixat sense matxacar els espàrrecs i aixi poder col·locar alguna protecció de fortuna.



Laura la torna a encertar i es queda un llarg magnific per qui sapigui ballar al son del codol montserratí, aquest cop l'equipament ens fa ser atrevits, fins i tot es excessiva la redundància de xapes noves amb els antics espits


Mister "M" ja esta barallant-se amb el plat fort del dia, unes temptadores fissures amples i verticals, de les que no ens adonem de la seva dificultat fins que ens toca negociar amb elles. Aqui l'escalada es exigent i obligada, fins i tot per Laura i per mi que rebaixen a cop de pedal les dificultats a les nostres limitacions. Una llarga xemeneia culmina aquest tram de la via, no hi val a badar, farem molts metres a pel fins arribar al seu final.




Segons la ressenya ens manquen nomes dos llargs per acabar, pero ara no ens quadra res, teòricament cal sortir uns quants metres a l'esquerra de la reunio, just per sobre la vertical de la xemeneia que acabem d'escalar, pero nomes veiem una expansió al començar i mes enllà  el res mes absolut pel bell-mig d'una compacta placa. Davant el dubte optem per sortir recte amunt per un tram que s'intueix força dur, pero aqui al menys una caiguda no tindria majors conseqüències  Sense cap mena de dubte es el llarg mes obligat de la via, potser 6b i sort de venir amb Mr "M", que si no avui haguéssim rigut. 


Darrers metres per una facil xemeneia al mes pur estil "Santacana" que ens deixa dalt de l'agulla on s'inicia l'aresta de Sant Jeroni, pero molt mes coneguda per tothom per ser des d'on es fa el rapel de la Teresina, tenim la sort de no trobar creuar-nos amb cap ferratero i fem la baixada seguint els cables fins el cotxe en un plis.



Un cop a terra fem balanç i el resum es agredolç, es una bona linea, pero sense cap criteri en l'equipament. A la via original li calia un rentat de cara i li van fer (sense treure el material antic), pero es cert que es van afegir mes bolts del compte (tot i que  posats amb bon criteri), mes tard algu es va agafar la justícia per la seva banda i va decidir xafar de mala manera allo que creia que sobrava, deixant alla la ferralla que havia inutilitzat i el resultat final es que trobes trams molt nets (alguns protegibles, altres no) i d'altres on conviuen per duplicat vell i antic i on no donem a l'abast xapant. Menció apart el penúltim llarg, que dubto que la via s'obris inicialment pel mig d'una placa de manera tant temerària i on ara cal donar la talla si no volem prendre mal. Es el que hi ha..., l'etern debat de posar i treure i l'única que es ressent de veritat i no es queixa mai es la roca.


5 comentaris:

Amadeu ha dit...

Hola,
Veure que aquesta via es va repetint es un goig.Per a mi es inevitable recordar en Pop (X.Serrate) i en Baró (J. Armengol) que la feren despres dels incendis del 86 amb molt poques referencies.Sense ferrata, el descens d'aquesta cota del Serrat de Sant Jeroni fou delicat, amb rapels a les savines cremades.Més tard escaladors coneguts van afegir un espit al flanqueig del primer llarg.La cosa va començar a ser greu quant en varen apàreixer més al A2,6a+ de l'entrada.Més ferro fou afegit a la placa de despres de la xemeneia i al darrer llarg.Al arribar els parabolts a dojo vaig suposar que habien destroçat la via .Per tot aixo trobo lloable que algúns s'entretinguin a treure tot aquest ferro.La llàstima es que en aquest cas no han estat gaire polits.
Felicitats per la repetició i es estrany que no trobessiu el flanquig a la dreta del llarg de placa de despres de la xemeneia ( el de la placa que s'entra fent una eixarrencada dificil).
Disculpeu el rrotllo...
Salut,
Amadeu

Alfredo ha dit...

Vaya...ahora me dejais con la duda, de hacerla o no?? que me recomendais..porque el 6b parece un poco..
*Lo de reequipar, si el permiso ha sido del aperturista, lo veo bien.

cuidaros...ññññ

Mohawk ha dit...

No deixeu escapar l'aresta de St. Jeroni, alpinisme al cor de Monterrat (llàstima de la ferrata...)

A tibar-li!

QUIMI ha dit...

Hola!
Aquesta és una via què sempre me la he mirat de reull.A tots ens agrada escalar sense jugar-se la vida,trobo indispensable els parabolts en lloc de les primeres assegurances de fà 40 anys o més, ja que els avanços hi són i s'han d'aprofitar,però al sobreequipament absurd no li veig futur.
Felicitats pel viote!A mí també m'ha quedat el dubte de si borrar-la de la llista o no...

Per cert,les autoritats competents ja ens revisen les motos a l'ITV cada any i autoritzen que podem circular produïnt aquest soroll.La carretera de Montserrat no es pot tancar al transit a uns i als altres no...
I per suposat,trobo molt més perillós fer l'STAE que circular per la carretera amb la moto.

Salut!
Un escalador i motorista ;)

laura pi ha dit...

Amadeu, no coneixia aquesta historia d'en Baro i en Pop, quins cracks! Portem poc temps en la vertical, pero vam tenir la sort de coneixer al Joan Armengol i de sonmiar en vies noves a l'hivern plegats, pero per ell malauradament la primavera va ser eterna. La placa del penultim llarg, crec que es la tirada mes obligada, el tram "facil" per on va la via teoricament es molt expo (o al menys no vam saber veure res) i alla on hi han parabolts esta ben protegit, pero es obligat en el 6a+. Benvingut el rotllo!

Alfredo, la via vale la pena, pero si puedes hacer como nosotros, osease... enredar a un buen amigo(en Pere seguro que se deja engañar), la disfrutaras en vez de sufrirla.

Mohawk, quina alegria veuret per aqui de nou, com portes allo teu?
Quan vam acabar la via ho vam parlar que segurament es la maner ames legant de fer el cim de St Jeroni, pero es veia alpinisme en majuscules. La ferrata tots ens queixem que hi sigui alla, pero tambe tots ens aprofitem per baixar per ella, ce la vie!

Quimi, poder no he esbaits dubtes, mes aviat al contrari per animar o no, a algu a ficar-se. La via es exigent amb llargs on cal escalar i no val a fallar i d'altres que es fan força be. Cada un que busqui en l'incertesa el seu nivell de gosadia. Totalment d'acord amb el teu comentari sobre les motos, sobre tot que es mes perillos escalar l'STAE que no pas anar en moto. Amb la diferencia que escalant no molestes a ningu i si tinc un accident ho pateixo jo en un lloc on no puc implicar a altres. Raons i etiques a part... es molt molest el soroll que s'escampa paret amunt al vessant nord.

salut, tapia i alegria!