" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** La barca de l'avi, 290m, 6a/Ae, Salt del Grill, Queralbs

dijous, 21 de juny del 2012
Avui soltici d'estiu, dies eterns i calids amb les seves respectives nits curtes i magiques, avui tocava fugir de la calor que truca amb força a la porta i que millor que marxar cap al Ripolles i el seu Pirineu modest, no deixem escapar el petit, pero important detall, on recomanen la tovallola en l'apartat de material util de la ressenya i de premi poder fem una de les primeres repeticions de la via (si no es la primera). L'inmensa majoria de escaladors quan remonten la Vall de Ribes es per enfilar cap a les nombroses vies a la Dent d'en Rosell, o una selecta i romantica minoria a les Roques de Tot lo Mon. Aquest cop l'inquieta cordada Tapia-Jover ha fixat la seva mirada a una senzilla (a priori) paret de gneis situada just a sobre del conegut Salt del Grill, situada en el transitat cami d'acces al refugi de Coma de Vaca. Una via que tot i la seva encaracio S.O. es ideal per l'estiu gracies a la refrescant brisa que baixa de les altes valls. De l'entorn que ens envolta mes va no parlar-ne... mes val gaudir-ho.


Part de l'encant d'escalar i bellugar-nos per espais naturals es comprovar els nombrosos vestits que es va posant i treien la natura depenent de la temporada i mes enllà de les modes fugisseres. Contrast total de records a aquesta raconada, on fa pocs mesos en plena onada de fred li havien fet una "accidentada" visita amb les eines afilades als peus i mans, avui serà la versió d'estiu i amb una mica de cautxú als peus ja farem prou.


Un regal d'aproximació des de la Central hidroelectrica de Daio que en pocs minuts de camí ben empedrat ens deixa al peu del refrescant paratge del Salt del Grill. I que millor que tornar amb en Grau que ens va tenir durant tanta estona amb l'ai al cor i que avui poc mesos mes tard ens confessa que escalar aquella cascada en aquelles inexistents condicions va ser una bajanada (una altre mes...)


Un punt vermell situat al mateix camí d'accés a Coma de Vaca es el punt de referència per iniciar la via, que des de el seu primer metre ja dona mostres del seu caràcter. Als pocs metres d'arrencar de terra trobem el pas mes dur sobre el paper, un diedre desplomat i tècnic que en Grau s'ho treu xiulant i nosaltres en A0 ho passem sense despentinar-nos. L'arribada a la primera reunió es ben singular, un gran roure que balla sobre el buit 




El segon llarg es preciós, un diedre mantingut i lleugerament desplomat on cal equipar la seva fissura al gust del consumidor, passat aquest, trobem un curt ressalt que ens sembla mes dur que el que acabem d'escalar, amb la sorpresa afegida que cal agafar-se a un bon bloc mòbil per poder fer la tibada final, compte!! si s'arrenca va a parar a la primera reunio o en el seu defecte sobre el camí. En alguns cantells trobem força terra i ens falla la confiança, lògic si passem al poc d'obrir la via i res que no solucioni una forta pluja. Nou roure acrobàtic i R!




A partir de la tercera tirada la via a la seva part central perd intensitat i caràcter, ara toca sortir mig caminant, mig grimpant per terreny gens obligat. Caminem despres per un petit bosc penjat i fins aqui ens durarà el relax.... La cinquena tirada va per terreny mes monolitic i on costa llegir el millor terreny a seguir, cal mirar-se be com aixecar-se de terra i despres tenim per endavant una escalada mantinguda amb cantells molt bons pero convenientment amagats fins el darrer moviment.


El penultim llarg, es un altre joia que s'inicia en un diedre que ens situa sota un gran sostre vermellos i que cal superar en aeria travessia pel seu punt mes feble i on trobem les assegurances cassolanes en el seu lloc precis. L'ambient a aquesta penjada reunio es fantastic i no podem fer res mes que treure'ns el barret davant la bona vista i gosadia dels aperturistes. 



El tracte es dos llargs cada un de nosaltres, pero Laura comença a ser gata vella en aixo d'enfilar-se i s'olora que hi haura regal de final de festa i li cedeix la corda calenta a en Grau, que l'accepta amb un sonrriure d'ample a ample. La darrera tirada s'inicia per un discret i mantingut desplom que superem en un exigent Ae. A la sortida en lliure cal donar la talla, es aquest pas el que dona el grau obligat a la via davant la imposibilitat de protegir o "guarrejar" fins a terreny mes amable, compte si portem un segon no gaire "fiable" per recuperar la darrera cinta i pedal.




En Grau fart d'arrosegar el Camalot del nº4 per tota la via l'acaba posant de manera testimonial en el darrer pas, o sigui que es prescindible (millor repetir el nº3 pel segon llarg). Fi de via i vistes impagables sobre el Freser que baixa neguitós i cabdalos sota nostre, bones vistes sobre la coneguda i transitada Dent d'en Rosell i suggerent per desconeguda l'encisadora panoràmica del vessant sud de les Roques de Tot lo Mon.
Bona via que hem gaudit moltissim, tant per l'entorn, l'encertada linia i l'equipament just que ens obligara a treure un cop mes el millor de nosaltres. Si a aixo li sumem un accès i descens gairebe regalat, estem segurs que es tornara una petita classica.


5 comentaris:

en Girbén ha dit...

...una selecta i romàntica minoria a les Roques de Tot lo Mon... Algú se'n recorda de l'Esperó Científics? I de les sobergues agulles del Roc Rodó?

Com que veig que esmenteu les possibilitats rocalloses de la vall de Ribes crec oportú recordar-ne una d'inèdita. Segur que des del Salt del Grill deuríeu fixar-vos en el bell mur que queda a mig aire de l'obaga del Balandrau. És el Roc de la Calç; un bon pany de gneis encara per estrenar. Llàstima que ara una cadena barri el seu fàcil accés a l'alçada del Refugi del Pla d'Erola... (abans s'arribava als Collets). Afegiré que a partir de mig agost és quasi impossible no aplegar un munt de rossinyols als peus d'aquesta paret.

laura pi ha dit...

Eiii Girben,
Dones masses pistes a un lloc gratuit com es internet, masses pistes de petits paradisos verticals (o terrenals en el cas dels rossinyols...).
Just quan acaba la via aquesta hi ha una bona vista sobre l'exigent Roc de la Calç que ja ha estat inagurat per l'inquiet Kim Gil, vam estar parlant de fer una visita en breu....
La visio que es te des de l'est de les Roques de Tot lo Mon es magnifica i no te res a veure amb l'habitual vista d'agulles discontinues que tothom veu des de la vall.
L'Alta Vall de Carança amaga petites perles que degut al seu allunyament nomes esta a l'abast de qui estigui disposat a pagar el peatge de les llargues aproximacions, l'Espero dels Cientifics no trigarem algun dia d'aquests a enfilar-nos, Laura fa temps va escalar una preciosa via a les Banyes del Anyeller i al Pic Rodo fa uns quants hiverns vam obrir una preciosa i llarga alpinada i segons en Dulac, just al seu vessant sud s'amaga una de les millors vies llargues del Pirineu Oriental, Ape-Rodo-Minical i tota equipada!

Mira si hi ha feina per fer, nomes cal tenir la voluntat d'anar.

Bones escalades!

en Girbén ha dit...

Ja em semblava a mi que no podia ser que el Roc de la Calç hagués passat desapercebut....
També he de dir que no em referia a l'Esperó Científics de l'Agulla Blanca sinó a l'ignorat de Tot lo Món (a la balma dels seus peus encara hi ha el burí d'on penjàvem l'hamaca dels bivacs); i tampoc al Pic Rodó, sinó al Roc Rodó de Tot lo Món... Què seria..., potser l'any 78? Allà hi vàrem obrir unes primeres amb el Joan Jover.

Anònim ha dit...

ei...quin fart de riure me fet llegint la piada!! us imaginava en cada pas que comentes! es lo bo d'obrir vies i escoltar les sensacions que tenen els demés quan ho repeteixen!! jajaja
Un cop estava a la penultima reunió, allà penjat com un xoriço, on el cabro del company em va cedir la corda i em va dir tu mateix, tirali per on vulguis... durant rato em va passar de tot pel cap..
Jo també vai sortir en lliure, la fisurilla que comenta el company asin potser va bé, tot i que t' obliga una mica i sortir més recte!
En fin... Gracies per la repetició, va ser la primera?
Bernat

laura pi ha dit...

Girben, ja veus que atrevida es l'ignorancia!, desconeixia les vies de les que parles a Tot lo Mon, millor dit, els que fa relativament poc que tenim la deria d'enfilar parets mai ha arribat a les nostres mans informacio d'aquelles agulles, que per cert... pesen sobre elles una regulacio/prohibicio permanent?

Bernat, enhorabona per la apertura i el bon fer, tal com dic a l'escrit, estic segur que esdevindra una petita classica, l'heu ben encertat!
Segons el pot de registre (curradisim x cert) erem la primera cordada que pasava per alla, se que uns dies despres va passar gent de Sant Hilari.

Salut i tapia (a l'ombra si pot ser..)