ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Sonam i Chihuahua, 415m, 6a, (V+/A1 oblig), Aiguille de Roc, Envers Aiguilles, Chamonix

dimarts, 6 de juliol del 2010
Envers d'Aiguilles, si el nom del refugi ja t'ho diu tot! Agulles perfectes, suggerents i esveltes ens esperen... però cal certa gosadia per atansar-se a aquestes altius espadats encerclats de glaceres abruptes i caòtiques. Realment l'escenari imposa, però és part de la seva màgia i el que dóna veritable caràcter a aquestes escalades. Tot això vaig rumiant mentre vaig fent passar el sopar coll avall a la terrassa del refugi d'Envers amb el Dru i les Jorasses com a teló de fons.

De fet encara no m'acabo de creure que demà estaré escalant alguna d'aquestes esmolades torres rocoses que ens envolten, però aquesta sensació d'irrealitat m'acompanya ja des de bon matí quan hem baixat del tren de Montevers amb les motxilles a l'esquena.

El camí fins al refu és llarg, però prou entretingut, de fet als pocs minuts ja et trobes amb una pintoresca ferrata que et planta damunt la glacera on hi ha multitud de personatges fent activitats diverses, des de pràctiques amb piolets i grampons fins a maniobres de l'exercit.

Així doncs: glacera, gel, esquerdes, més ferrata, sender, graons, marmotes, passamans, gencianes, neveros i... gairebé quatre hores més tard el refugi d'Envers, colgat en una proa rocosa abocada sobre el mar de glaç que llisca incansable als seus peus.

Ens llevem d'hora, ansiosos de veure de prop la via escollida i no triguem gaire en veure satisfets els nostres anhels, ja que l'aproximació és mínima i en pocs minuts hem creuat el tram de glacera que mena a la paret.

Un parell de sostres característics ens ajuden a situar la nostra via que discorre per una de les múltiples fissures que esberlen la paret de l'Aiguille du Roc.

És la primera via de roca amb cara i ulls que escalem als Alps, així que hem estat modestos i, per evitar-nos sorpreses, hem escollit una de les més assequibles d'aquest jardí d'agulles. La via són sis llargs i la cordada és de tres, així que fàcil un parell de llargs per cadascun, sobre el paper la més difícil és la quarta tirada de V grau i la resta IVs d'anar fent, però al primer llarg ja comença la diversió.

Posar-te els peus de gats fent equilibris sobre la neu i saltar a la paret sense caure dins la rimaia ja té el seu què, però la roca polida i un petit sostre que barra el pas ens fan aterrar de cop en la realitat alpina.

En Víctor s'estira, s'empotra al diedre, esbufega, descansa, renega i acaba traient-se el pas, ei... no ens haurem confós de via! No, no hi ha dubte, la xemeneia blanquinosa d'entrada no pot ser més evident i les plaques que l'envolten no tenen pinta de ser més fàcils. Per sort acaba el llarg sense problemes i troba la reunió on ha de ser, esvaïda doncs la incertesa pugem amunt disposats a esbrinar que ens depara la via. Senzillament al·lucinem, entre que no estem avesats al granit i que aquest patina d'allò més els primers metres ens costen un munt.

El quart ni l'olorem i sense por a ser agosarats puc afirmar que la graduació de la via està desfasada tres pobles, almenys en aquest primer tram. A aquest ritme acabarem essent uns cracks de l'artificial i tot i així el sostre ens fa suar de valent, però després la dificultat entra de nous dins límits raonables i comencem a gaudir de les particularitats de les fissures del granit. Tant és així que un cop a la primera reunió tornem al pla inicial i rellevem en Víctor de cap de corda.

La línia a seguir és clara i algun que altre químic ens acaba d'orientar, però bàsicament ens limitem a progressar per una mena d'escletxa vertical que s'eixampla i estreny alternativament regalant-nos passos de diedre, xemeneia i encastaments varis a equipar al gust.

Estem començant a gaudir de valent amb aquesta escalada. A partir del tercer llarg desapareixen els químics i prenen el relleu algun que altre pitó estratègicament col·locat. El terreny és ara menys evident i en aquest mar de plaques fissurades cal consultar amb atenció la ressenya per orientar-nos.

El quart llarg torna a ser un cinquè peleon, un diedre preciós i ben finet, després terreny més fàcil, però indefinit que obliga a en Josep a navegar per la paret. L'existència d'antigues reunions i abandonos no ajuda gaire, però amb tanta fissura acabes fent-te el camí una mica a mida.

Ens queda només un llarg per acabar la via, una xemeneia vertical i estètica per la que no dubto ni un minut en enfilar-m'hi. Un pitó a l'inici és l'únic indici de que disposem, però ves a saber si no és d'alguna antiga línia, tant és amb els ninots que duem no hi ha de què preocupar-se.

La diversió, però, ve quan la paret es redreça de valent i el terreny es fa menys evident. Al final del múltiple ventall d'opcions i encigalades, l'acabo encertant i surto a la feixa que creua la paret a mitja alçada. El llarg m'ha fet suar de valent, però el parell que venen darrere s'ho estan passant d'allò més bé, en fi m'abstinc de fer més comentaris sobre la graduació de la via, és qüestió de no fer-li gens de cas al grau i prou.

Hem acabat la Sonam, però des d'on som ja hem clitxat un seguro que de ben segur correspon a la via veïna, la Chihuahua, que segueix amunt fins un cim secundari de l'Aiguille du Roc. Anem bé de temps, així que l'elecció és ràpida, seguim cap dalt. Enllacem un parell de tirades en un moment, ja sigui que ens estem acostumant a aquest tipus d'escalada o que el grau aquí és força més real ens semblen fins i tot fàcils.

Ara la via creua algun que altra tram de placa que t'obliga a jugar amb l'adherència i ens té una estona entretinguts, però no hi ha que patir, allà on no es pot equipar apareix algun bolt. Els dos darrers llargs són un autèntic festival de fissures, espectaculars a més no poder.


En Víctor ha recuperat el lideratge de la cordada i va fent, cercant l'itinerari correcte que ens durà al cim d'aquest bastió rocallós de geometria perfecte. Passos atlètics, vertiginosos i aeris i el refugi, diminut als nostres peus, ens recorda l'inhòspit del lloc on som penjats.

Però no tot són flors i violes, ja fa estona que el dia s'ha tapat i el descens de temperatura és notori, ens estem quedant gelats així que quan tan sols ens queda un llarg ben curt per acabar la via decidim que per avui ja n'hi ha prou i anem avall.

Perdem el comte dels ràpels, vuit, nou... no sé la glacera es veu tètrica als nostres peus, però ens alegrem de trepitjar-la, el camí de retorn al refugi ara és franc i en no res som immersos enmig un batibull de cordades que endrecen material a la terrassa. Els bascos amb la mitica Guy Anne "L'insolite" a la butxaca ja són esperant-nos amb el sopar a mig fer, ens afegim a ells i no triguem ni un segon en posar-nos al corrent de les respectives escalades. Sense adonar-nos el dia va caient, batalletes, escalades, rialles i molta il·lusió, és el bagatge compartit que ens agermana en aquest singular niu d'àligues, ara sí, una mica nostre!


** Dalles de Chézerys, 120m. 5a/6c Chamonix

diumenge, 4 de juliol del 2010
Amb el cos baldat i l'anima exultant despres de la Ravier ens disposem a marxar de la vall i dubtem entre dirigir les nostres properes passes cap el Midi d'Ossau o Peña Montañesa. En un mal moment s'ens ocorre conectar-nos per mirar la meteo i veiem que un potent anticiclo s'instal.la durant bastants dies a centreuropa. Una estona mes tard rebem una oportuna trucada de Donosti i com si ens estiguesin llegint els pensaments, els amics Zigor, Aritz i Xabi marxen dues setmanes a Chamonix, ja va essent una bonica tradicio vertical dels darrers estius unir-nos uns dies a ells. La seva proposta ens acaba de decidir en enfilar cap a Alps, previ pas per casa per agafar equip de neu (que ni nosaltres ni ningu va fer servir...). Un cop a la meca, veiem que l'anticiclo es tant fort que les calorades del mati donen pas a curtes i intenses tempestes de tarda que no t'acabem de decidir a enfilar-te a cap lloc amb cert compromis. Aixi que rapidament busquem una zona propera per escalar al mati, a poder ser a l'ombra i on sortir amb un bon gust de boca i l'encertem!

Ens apropem a Chezerys, una petita escola molt propera a la frontera amb Suissa, amb aproximacio curtisima, bon granit i escalada força variada sobre placa o fissura i aquestes darreres si no vols xapar els quimics, es genial per jugar amb els catxarrets donant un punt mes vibrant i de compromis a l'escalada.



Es la tipica escola francesa pero en via llarga, generosa en equipament i de cordades. La paret tot i no fer mes de 120 metres esta prou ben aprofitada i gairebe mai sabem quina linea estem escalant, tant es... avui es tracta de gaudir, fer unes rises, agafar el tacte a la roca alpina i sobre tot de fer metres escollint nosaltres el compromis just que li volem donar a l'escalada.


***** Ravier, Tozal del Mallo, Ordesa, 390m, 6a+ (V+obl)

Dijous, 1 de juliol del 2010

Sempre hia noms propis que el sol fet d'escoltar-los fa que un calfred et recorri el cos sencer, a vegades es una zona, altres cops l'aperturista o simplement una linea... Si fiquesim dins una coctelera i agitesim les seguents paraules: Ordesa, Tozal del Mallo y Ravier el resultat final no pot ser cap altre que un VIOTE!! (amb majuscules). Encara ara pasades unes setmanes, son tantes i tant bones les sensacions que vam viure a aquella paret que avui no vull descobrir cap dels seus secrets, millor anar-hi!.

la linea, mes directa impossible!


2on llarg, just abans del bacalao...

3er llarg, espectaculars fissures just sota el sostre caracteristic

Laura al 3er llarg amb molt de pati i acabem de començar!

3er llarg, canto, canto i mes canto!

Aqui l'escalada te fama de vies verticals (quan no simplement desplomada). Roca bona i amb canto (que molt sovint et fas creus que tant de bloc en precari equilibri porti mig segle aguantant tibades). Diedres, bavareses i xemeneies de totes mides i inclinacions. Equipament gairebe inexistent (pero que gairebe no ho trobes a faltar amb tanta fisura). Reunions al gust del consumidor (a muntar i sovint volades).

Victor just abans de la ximeneia caracteristica del 4art llarg

La famosa ximeneia, força pulida pero que amb pedals no es pateix gens

Una cordada lenta que teniem per davant ens obligaven a muntar a qualsevol lloc, tot un master de triangulacions!

5e llarg, poder el mes dur, desplomat i continuu de la via

Laura acabant el 5e llarg que no dona treva fins la R

L'unic que podem fer dos xixarel.los com nosaltres quan trepitgem el seu planer cim, es treurens el barret, fer un brindis al aire mentres en veu alta diem:"chapeau monsieur Ravier". Quins pebrots els seus enfilar per aqui al any 1957 amb bota dura, corda de canam lligada a la cintura, armat de pitons i tacs de fusta, pesats mosquetons de ferro, pero per sobre de tot moltisima determinacio.
Sortida molt potent de la R 6 i els braços ja no estan per gaires alegries
Ximeneia del penultim llarg, la ressenya les pintava molt facils i cal apretar!!

Darrers metres de la via, fins el final desplom rera desplom

Cim!! quin VIOTE , quin entorn, quin privilegi mes impagable...

I pensavem que estavem fossos i vam baixar en no res, maleides presses!
Ara nomes falta possar-se les piles ben posades per repetir la seguent de la vall. Tambe volem agrair a en Victor que es deixes ensarronar tant facilment, no dubtem que ell tambe va gaudir de la via, l'entorn i les rises compartides tant com nosaltres ( i a sobre la va encadenar!).
ELS AMANTS DELS RAPINYAIRES, NO US PERDEU EL VIDEO!!!


*** Diedre de Hoz de Jaca, 125m V+, Valle de Tena, Osca

dimecres, 30 de juny del 2010

Parafrasejant al cantautor de Xativa, tambe podem dir que al meu pais no sap fer calor, ahir erem voltant pels Ports evitant els xafecs de tarda del Pirineu i resulta que amb aquesta calor tot allo que no sigui una severa cara nord te pinta de que acabarem derretits, tal com ens va pasar al intent a la KRT en que vam a arribar al seu peu, pero ni vam gratar la seva roca, com no podia ser d'un altre manera acabem als Estrets combinant paret i riu. Al final la meteo dona un parell de dies de treva i cap a les valls Pirenaiques que marxem. De cami a Ordesa que es el nostre desti, recordem una curta i rapida ruta que algun cop hem intentat escalar, pero la seva orientacio oest mai va acabar de ser una bona ideia en ple hivern, pero ara es una opcio genial per gaudir d'un mati a la fresca.
Possiblement sigui la via llarga amb menys aproximacio que hem fet mai i a sobre es comença en baixada! Tant punt atravesem el poblet de La Hoz de Jaca ens diriguim al desafiant mirador, ben visible quan passem per la carretera que remonta el Valle de Tena poc abans d'arribar la muralla de Telera. No deixa de cridar l'atencio el cartellet que trobem on comença el corriol de baixada, pero despres un cop a peu de via i veure tot el que han fet baixar per alla, trobem completament util tal recomanacio.

Aixo d'entrar a una via rapelant, sempre te certa dossis d'emocio i no deixem de pensar en la darrera experiencia similar a la Neuroniun i com van acabar la jornada (sic). Quan llençem les cordes a cegues ja veiem de que va aqui el tema..., verticalitat total!! tanta que a la parella de picoletos que estan escalant li passen aquestes per sobre. Ens passem el primer rapel de llarg i hem toca fer una R de fortuna. Desde lluny el diedre es evident, un cop dins seu hia moltes alternatives i variants de rutes, millor anar amb una ressenya!

El darrer rapel (nostre) arribem a terra apurant el xiclet de la corda i al nostre voltant un patetic bosc recobert de tota mena de deixalles que li donen prou vigor al cartell del mirador. Com que sembla que el bacalao es talla al primer llarg, cap alla que va en Victor...

La tonica d'aquesta tirada es terreny i dificultat força mantingudes amb algun curt i explosiu pas que desploma, pero en tot moment trobem presses d'autentic escandol sobre aquesta caracteristica pissarra. El pas clau de la via esta als darrers metres de la primera tirada, quan despres de sortir del diedre on progresem encastant tot el que podem i una mica mes, arribem a una fina placa en travessa lateral i ja ens hem oblidat de que va el terme adherencia.


El seguent llarg es per a mi, un llarg ben llarg! amb passos molt macos on no cal patir el mes minim amb tant de parabolt, que fins i tot sense adonar-te alguns els passes de llarg. Cap el final de la tirada quan s'estreta per una desplomada xemeneia, veig una R a la meva dreta que en lia i munto alla, craso error!! es el que passa per ser un sense papers... Un cop aqui els 3 ens adonem de l'errada pero un desplomat sostret amb presses irreals de bones que son, hem crida amb forçes cap a ell i cap alla que hi marxo... semblava dur i resulta ser un 6b!! quan deixo el mes dur enrrera i amb la cua entre cames, faig una exposada travessa en busca de la linea original

Un cop a la reunio i donat que he gastat poca corda segueixo amunt per un tram increible de bavaresa que tot i la seva verticalitat si li llenças morro es passa prou be, fins i tot jo em quedo sorpres amb la soltura que he pujat aixo, Yosemite m'espera!!! sols manca una curta travessa per sota del sostre que barra el pas al allargassat diedre i ja hi som on fa poca estona hi erem llençant cordes sobre la benemerita! Una via ideal per tenir una estona morta si venim per aquestes contrades, llastima que nomes siguin 3 llargs! Un entrenament idoni per dema...