" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

Metres de roca a Gorros, Montserrat

dissabte, 6 de juny del 2009
Cap de setmana: festa, sol, mandra, calor, son... una combinació no gaire propicia per anar a escalar, però al final, com sempre, ens pot el neguit d’enfilar-nos i decidim apropar-nos a Montserrat, font d’inspiració inesgotable i inabastable per vàries i variopintes generacions d’escaladors. El nostre objectiu és senzill, planer i gens ambiciós: escalar quants més metres millor. Volem tornar a trobar-nos còmodes en la vertical sense haver d’estar penjats d’uns piolets i el tacte de la roca, ara per ara, el tenim una mica oblidat, així que anem per feina:

** Sargantanes, IV+, 180m, Gorra Marinera
Aquest monòlit és el darrer dels Gorros que tinc pendent d’escalar i hem fa il·lusió retornar a aquest racó montserratí tastant una de les seves vies.
L’itinerari s’ajusta perfectament als nostres requisits, no té cap tirada difícil, és correctament assegurat i tira metres cap amunt. La dificultat radica en encertar per on va la via, al final entrem més a l’esquerra de l’original i el proper llarg seguim recte amunt, per un tram que ens sembla una mica més dret, ei una mica més, no us penseu res de l’altre món! L’anècdota són les runes de l’ermita de Sant Jaume, penjada en una feixa al mig de la paret, esdevé testimoni d’anys que ja són història quan aquest era un indret d’ermitans, sense turistes ni escaladors que en pertorbessin la pau, ni camins que guiessin passos perduts.
Després de tan nostàlgiques reflexions escalem serenament els darrers metres, una bonica tirada amb gegantins bolos montserratins que fan menys aeri el flanqueig i et fan creure que fins i tot ets bon escalador!

** Rantaplan, V-, 90m, Magdalena Inferior
En Josep li ha agafat el gust a això de fer metres i encara no hem plegat les cordes del rapel que ja està corrents escales de Jacob avall. Arribo al seu costat i ja és mig encordat: sort que avui no volia escalar, penso, que sinó! Escollim una via amb parabolts grocs, no sabem del cert quina és, però ens sembla recordar haver-la escalat. Ei, que ja fa masses dies que no escalem sense ressenya i ens estem malacostumant! així que cap amunt hi falta gent. En Josep renega una mica al primer llarg, de fet té part de raó, la roca a la zona més obaga és un xic patinosa i cal ser finet i tenint en compte els bolos que hem trobat abans el canvi es deixa notar. De totes maneres ho solventa amb elegància i bon fer i això que amb les preses s’han quedat al meu arnés la meitat de les cintes i li toca baixar a recuperar-ne alguna, si ja li dic jo que no és bo córrer tant! El següent llarg no té res a veure, bona pressa, roca franca i magnífiques vistes sobre el parc d’atraccions en que s’ha convertit el monestir.
Per cert la jornada d’avui està amablement amenitzada pels crits entusiastes i no massa harmoniós d’un nombrós grup de seguidors de l’Espanyol que celebren no haver baixat a segona amb una curiosa barreja de fervor religiós i hooliganisme. Darrere nostra puja una cordada i gràcies a ells esbrinem que estem escalant la Rantaplan: ei, tota una clàssica! es nota que tenim bon olfacte per les vies! Acabem el darrer llarg de la via pensant ja quina serà la següent.

** Canaleta de les Nimfes, V-, 60m, Miranda de Santa Magdalena
No sabem cap on tirar (és el problema de tenir tant on escollir...), però amb un amic que anem trobant d’escalada en escalada ens fa un repàs ràpid de vies recomanables i properes. Incrèdul, no se’n sap avenir que no hàgim escalat encara mai res a la Miranda de Santa Magdalena, ell avui ve d’escalar-hi la Canaleta de les Nimfes amb la seva filla a qui està iniciant en aquestes dèries. Bé, tastarem un nou pany de paret que encara no hem provat, a veure si la nostra intuïció no ens falla i trobem la via recomanada. Per cert avui dúiem ressenyes, però la meitat s’han quedat al cotxe i la resta no ens serveixen per que ens estan temptant d’altres vies que ens surten al pas i com que som de cor fàcil! En no res som a peu de paret i d’acord amb el pacte tàcit que tenim aquesta tirada em toca a mi, així que jo escullo per on pujar d’entre la munió de línies de parabolts que tiren amunt.
No sé per què em crida l’atenció una via lleugerament decantada a l’esquerra de la paret, sembla una canaleta, no gaire, però amb imaginació! No pujo gaire convençuda, no sé que carai estem escalant i la roca sembla relliscosa, però pujats els primers cinc metres, sorpresa, la roca és força adherent i la via va per una petita canal que es puja fàcilment amb tècnica de diedre. En no res soc a la reunió, no duem prou cintes per empalmar els dos llargs així que espero que en Josep pugi i li demano si em deixa tirar el següent llarg. Tot un cavaller em cedeix gentilment el pas i puc satisfer les meves ànsies de metres de roca, almenys per la jornada d’avui. No sé si hem encertat la via, però estem contents, hem ensopegat amb una línia tan simple com bonica d’escalar.