" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

** Via Normal a l'esperó Remacha, 100m, V+, Sant Llorenç de Montgai

Dissabte, 14 de febrer del 2009

Desprès de fer la còmode baixada pel darrera de la Paret del Os, arribem de nou al cotxe i ens quedem sorpresos que ràpid ha sortit aquesta darrera via i el millor de tot que encara tenim mes ganes de marxa, en no res tornem a enfilar de nou cap el peu de l'espero Remacha, pero aquest cop amb l'idea de fer la seva via normal, acaben de rapelar la via una cordada de dos veterans que sembla que coneguin a la perfecció aquesta paret, ells tota l'estona parlen de tirades fàcils i “tibades” puntuals, però mirem de reüll des de avall i a vegades sembla que no parlem de la mateixa via.

Aquest cop ens proposem repartir-nos cada un un llarg i per tant comença Laura, una gran lapida ( si, si, una lapida de cementiri!) recorda a en Joan Remacha al peu del vistos espero del que ha pres el nom. Desconeixem si va ser exactament en la ruta que anem a escalar, on malauradament es fes mereixedor de tal llosa de marbre, de moment el mal rotllo ja ho duem dins. Això si... no hi ha mal que per be no vingui... i es que els primers passos son llisos i un xic polits i va de meravella posar-se de peu a sobre de la lapida per entrar amb mes seguretat a la via.

Laura avança fidel al seu estil, poc a poc i bona lletra, l'equipament es prou generós, però tot i així col·loca alguna coseta mes de camí amunt, estona mes tard crida reunió. Ha tingut que improvisar amb una gran escarpia i varis tascons per poder muntar quelcom solid. Mes tard ens adonem que ha muntat uns cinc metres per sota d'on toca, però es que en aquesta petita i històrica pedra hi ha material per tot arreu, el els 15 metres que deu de fer això d'ample travessen al menys 3 vies diferents. Ara arriba el llarg mes exigent i cap allà que va en Jordi, Aquí la ruta fa una marca “S” per superar un allargat sostre que ens barra el pas per sobre, les assegurances estan a prop, tot i que no permet “acerar”,

la roca es de bona qualitat i les presses son molt generoses, fins i tot quan les bateries dels avantbraços s'esgoten, et permet seguir progressant sense bufar en excés, una llarga travessa a esquerres dona per acabat el segon llarg i al·lucinem amb la soltura que la cordada veterana que ens precedit ha passat per aquest llarg, mes proper al sisè grau que no pas al cinquè.

La tercera tirada s'inicia per una vertical xemeneia hi a continuació un llarg passeig “a pelo” a la dreta per seguir superant petites panxes, d'allò més entretingudes a traves d'un terreny que ara es prou d'aventura, el darrer pas de la via es una apretada final en un petit desplom, els braços ja es ressenten del mati que portem, però per sort una sabina salvadora ve al meu auxili.

Uaaauuuuu quin fart a fer roca aquest darrers dies!. Cubana, Cubana, Cubana.... aquest nou crit de guerra surt espontàniament des de el meu interior per expandir-se per les parets veïnes i mes enllà. Es genial cada dia estic pitjor!