" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

****Les Hémos à Godo, II/4, 220m, Vallon du Diable

divendres, 16 de gener del 2009
No, no ens tornarà a passar el mateix que ahir! aquesta és la nostra intenció i, per tant, optem per dormir al mateix aparcament, allunyats dels pobles de la vall. Les 6 del mati i nit tancada, el soroll d'un cotxe ens desperta: no pot ser, no es pot estar tan boig per anar a escalar a aquestes hores!

Ens posem en marxa dues hores més aviat que ahir, fa un fred de nassos, però estem contents: tindrem tot el circ per nosaltres sols, bé... he dit sols! Amb totes les línies que hi ha per escollir en tan generoses parets i l'única cordada que està escalant és just on dirigim les nostres mirades i passes, increïble, però cert, és que tenim una punteria (per dir-li d'alguna manera)!

Mentre aproximem dubtem: serà bona idea anar darrera d'una cordada en una cascada tant encaixonada? les regulars purgues i caigudes de gel ens volem donar la resposta, però som durs d'orella i no la volem escoltar i cap allà que anem!. El primer llarg és una estètica i estreta goulotte que un cop més ens sembla ajaguda, però un cop dins cal apretar el cul per acabar el llarg amb èxit.

En aquesta primera tirada ja veiem quina serà la tònica de l'escalada d'avui: per moments ens assemblem més a l'exèrcit de Pancho Villa que a tres "aguerrits alpinistes", ens falta una parella de piolets des d'ahir i ho solucionem passant els lliures cordes amunt i avall. La tàctica és senzilla, mentre Laura m'assegura en Pere està a l'aguait per avisar-me quan caiguin blocs de gel a traves del walki i tot seguit m'aferro fort als piolets i, sobretot, no aixeco el cap sota cap concepte.

Així anem guanyant metre a metre fins que la corda arriba al seu final, veig la reunió a la dreta en un lloc molt perillós, just on rebota tot el que els amics de dalt fan anar cascada avall, sense gaires més opcions començo a muntar una mica protegit a l'esquerra i quan ho tinc tot enllestit, aixeco el cap i veig brillar uns lluents parabolts a l'esquerra, salvats! Ara l'angunia és a la inversa, Laura i Pere pugen i jo de viva veu els aviso dels regalets que venen del cel. La reunió és aèria, penjada i molt incòmode, així que decidim sortir de nou al camp de batalla.

La següent tirada no és gaire vertical, però encara és molt exposada a les caigudes de gel i trobem trams de neu dura molt podrida que cal escalar a tota velocitat, però amb seguretat. A partir d'aquest punt l'escalada és més relaxada ja que estem una mica més a recer del constant bombardeig.

Tenim per davant el tercer llarg, és molt estètic: una rampa que poc a poc es va endreçant fins posar-se durant uns quants metres completament dret, ara que, malgrat la verticalitat, en tot moment la qualitat del gel dóna prou confiança i sobretot ens notem la motivació i soltura després de tants dies escalant.

Un cop superat aquest ressalt, al meu davant apareix l'espectacular darrer llarg, un magnífic i ample llençol glaçat d'un gel ben blau, com fa temps que no veiem. En aquest punt coincideixo amb la cordada teutona que tant ha matinat, ja estan rapelant la via, aprofito i els carrego els piolets pels companys d'avall. Els agafen amb cara de completa estupefacció, però no fan gaires preguntes, segur que s'imaginen que els entendre ben poc.

Un cop tots tres a la reunió i, després de veure els ullets libidinosos que ha posat en Pere al veure el gran pastís de fi de festa, li cedim gentilment el cap de corda. Puja amb solvència, com un nen amb piolets nous, són seixanta metres sense cap mena de treva, de fet a mesura que les forces van flaquejant, la verticalitat encara guanya uns graus més i al final li toca lluir-se per sortir-ne victoriós. Minuts més tard un alegre crit que arriba de ben amunt ens ve a dir que hem superat una nova batalla!