ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Tachín (200m, 6a), Roca dels Arcs, Vilanova de Mèia

Divendres, 20 d'abril de 2018
 
 
La verticalitat abrupta de les parets de Vilanova imposa des del primer moment i cada cop em costa més trobar vies que no em deixin els braços fosos només arrencar de terra. Per més que passi el temps la sensació de respecte que m’inspira la Roca dels Arcs no cedeix i més havent comprovat que la seva verticalitat, lluny de ser fingida, es reafirma amb una desimboltura que pot arribar a ser enutjosa per la seva insolència.
 

 
Fidel als meus principis de clàssica per vocació quan em donen a escollir entre la Cosa Nostra o la Tachín no em calen ni cinc segons per decantar-me per la segona. Poca, per no dir gairebé res d’informació en trobareu per les xarxes, el mateix passa amb les assegurances (pitons, burins i ponts de roca vetustos), tan sols les justes per indicar el camí o protegir amb bon criteri algun pas més malparit del compte.
 

 
Oberta l’any 82 per Serrano i Asín (grata sorpresa saber que part de l’autoria és d’aquest home incombustible) és de les primeres de l’extrem esquerra de la paret i fa gala del seu caràcter clàssic resolent amb diverses giragonses un itinerari lògic i ben amanit amb fissures que ens permetin protegir els nostres embats i plaques trempades que aporten una elegància adusta a l’escalada.
 

 
Té el punt picant tan propi d’aquesta roca tibada que demana fe a l’hora d’abocar-se al buit i confiança en la bonhomia dels cantells no sempre evidents. Els companys ens observen des de la veïna Sangre Azul (objectiu inicial i de nou pendent per una futura visita) mentre indaguem el traçat del primer llarg que ja et sorprèn amb passos rudes i un punt ensalvatgits amb tanta vegetació.
 

Res que no esperéssim, grau típic dels vuitanta i esmolar l’enginy per treure el màxim profit de la ferralla. Una senzilla travessa ens deixa al peu dels dos llargs que donen nervi a la via. El tercer comença per una placa de roca cantelluda i tacte exquisit culminada per un flanqueig dels que et fan contenir l’alè, potència i subtilesa en una mateix tram.
 

 
 El quart té una arrencada rabiosa per un mur típicament vilanoví, atlètic i nerviüt no permet el més mínim dubte seguit d’una nova travessa d’una verticalitat que no prescriu i que cal negociar amb audàcia fins en una ampla feixa. Resten dues tirades senzilles d’afinar sentits i navegar a la recerca de roca sòlida i pas franc fins a la cim on fa estona que els companys i tot el groc de la primavera ens esperen.
 

 
Bona jornada la d’avui, no coneixia la via en absolut, ha estat proposta d’en Martín i realment l’ha encertat, combina la pulcritud de l’escalada neta i el deix d’aventura de les vies sense polir. Escaient per romàntics de la paret.
 


Quadern de ruta: com a bona via clàssica requereix pes a l’arnès, nosaltres hem dut un bon grapat de cintes, als tascons els hi fareu gasto, aliens, algun micro i friends fins el 2. La via és pràcticament desequipada, us dono alguna pista per navegar més tranquils, al primer llarg trobeu un pitó a uns 20m del terra.
 

 
El segon creua dues reunions d’altres vies. Al tercer veureu un vell pont de roca i més amunt hi ha un pitó amagat en una fissura a la feixa abans del flanqueig que es protegit per un bolt d’una altra via que la creua. A la quarta tirada hi ha dos pitons a la dreta de la reunió que protegeixen el mur (6a), el primer és ben amagat. La resta de la via és senzill, fissures i escalar.
 

 
Pel que fa a les reunions tan sols hi ha un burí a la R2 i tres burins en bon estat a la R3, els arbres solucionen la resta. Respecte la via a la primera tirada ja marca el tarannà, grau ajustat i compromís, requereix certa dosi d’intuïció i fer el senglar.
 

 
La tercera i la quarta són les més mantingudes i exigents, el pas clau i obligat és el mur de 6a. Les vies que la creuen i les feixes la fan una mica més dòcil, però no us confieu que té caràcter. Tot un plaer descobrir la mestria d’aquestes perles oblidades!
 

*** Nil Marin (90m, 6a+) i Patxaran Litrako (120m, 6b), Coll Roig, Montgrony

Dimecres 18 d’abril de 2018


Fa quatre anys que tastava per primer cop les peculiars plaques de calcari del Coll Roig, seduïda pel seu relleu ondulant em vaig fer el ferm propòsit de no trigar a tornar a un indret tan pintoresc.




A la fermesa de la intenció li ha costat reeixir, però en l’impàs han anat apareixent un ventall de noves vies que amplien l’atractiu d’aquesta paret d’aparença discreta i roca magnífica i al mateix temps ens compliquen la tasca de localitzar les que a nosaltres ens interessen.



Curiosament quatre són també els anys que tenen les dues línies que hem degustat en aquesta avinentesa, germanes de placa, però distanciades per un senzill contrafort que les salva de la monòtona regularitat dels bessons.



Malgrat que la cinglera és de dimensions reduïdes els aperturistes han sabut treure el màxim partit a aquest mur que vol ser monolític, però incapaç d’amagar les seves febleses brinda pas a qui sap treure l’entrellat de la contradictòria combinació de força i equilibri a la que ens obliguen bústies d’escàndol, relleixos ínfims i la vaguetat que sempre suposa l’adherència.
  


Encetem la jornada amb la Nil Marin, les primeres passes tenen un punt d’incertesa, però contrastada la noblesa del rocam no fa mandra entomar la verticalitat del diedre que dóna el punt trapella a la tirada. El pany tintat de gris i plata per on discorre el segon llarg requereix una dosi extra de confiança recompensada per la naturalitat amb que es resol l’encaix amb la paret.


Un parell de ràpels en deixen al mateix punt on érem fa poca estona. La Patxaran Litrako és fàcil de seguir, pas franc per les plaques i pel dret per un sostre breu i menys feréstec del que vol aparentar per la gentilesa d’unes bústies que cal saber abastar. De nou al cim del contrafort reprenem el llenguatge de les plaques que s’expressa amb tota la força d’una fissura que requereix tècnica i potència a parts iguals, un do de pit amb tota regla.



Encimbellats al capdamunt de l’espadat podem esplaiar-nos a plaer amb la bellesa serena del paisatge. Horitzó de cims amables folrat d’un verd que foragita l’hivern amb la promesa de dies plens de llum.



Nota de cata: Roca d’aspror garantida i perfils tallants que et reconcilia amb l’adherència que deixa de ser qüestió de fe per esdevenir calma i pas decidit. L’equipament, generós en químics, permet gaudir sense recança de l’elegància de l’escalada, tot i que la gentilesa de les fissures que contradiuen la rotunditat de la placa ens deixa equipar si ho creiem oportú.


Vies ben equipades que no demanen catxarros, llevat de la darrera tirada de la Patxaran que admet peces petites si resulta massa picant la versió en lliure (6b o 6a/A1), mencionar també que el pas més rabiós de la Nil Marin (V+ obligat) l’hem trobat a l’inici del segon llarg (6a+).



Destacar la feina dels locals que cuiden l’indret amb seny i dedicació, val la pena fixar-se en la feina feta per arrenglerar peus de vies i feixes a mitja paret. Així doncs, porteu bones ressenyes per situar les vies a la cinglera i gaudiu per igual de l’entorn i l’escalada. Segur que no us n’atipareu!